Troballes Paleontològiques
Lluc, llum sobre l’origen filogenètic i geogràfic de la nostra família, els Hominidae
Informació facilitada pel ICP.
Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia (ICP-UAB), dirigits pel professor Salvador Moyà-Solà, publiquen aquesta setmana a la prestigiosa revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences, USA (PNAS), el resultat de la seva recerca en relació a la troballa d’un nou gènere de primat hominoideu als Hostalets de Pierola, l’Anoia. Aquesta resta fòssil presenta unes particularitats molt interessants, com per exemple, una cara extraordinàriament plana, i combina trets primitius amb trets derivats, característics dels grans simis antropomorfs. La troballa permet donar una passa endavant molt important en la comprensió de l’origen de la nostra família, els Hominidae.
Demostra que els keniapitecins són el grup germà dels homínids actuals i posa de manisfest que l’àrea mediterrània va ser la regió d’origen de la nostra família.
L'any 2004 va ser un any important pel que fa a troballes d'homínids fòssils a la zona de l'Abocador de Can Mata (ACM, els Hostalets de Pierola, l’Anoia, Barcelona). A més de ser l'any de la publicació de Pierolapithecus catalaunicus (Pau, pels amics) a la revista Science, va coincidir amb la troballa de les primeres restes maxil·lars de Dryopithecus fontani conegudes fins ara, i de les extraordinàries restes que avui presentem: la troballa en el jaciment C3-Aj de l'ACM d'un cara amb la mandíbula d'un mateix individu d'un gran simi fòssil fins ara desconegut per a la ciència i
que ens dóna una informació extraordinària per precisar la qüestió de l'origen filogenètic i geogràfic de la nostra família, els Hominidae, composta pels orangutans, els ximpanzés, els bonobos, els goril·les i els humans.
L’estudi realitzat sobre aquest nou gènere del Miocè Mitjà (11,9 Ma, o milions d'anys abans del present) ha estat recollit per la publicació de Moyà-Solà i co-autors en el proper número de la coneguda revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences, USA (PNAS).
L’equip d’investigadors, que coordinats per en Salvador Moyà-Solà, director de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) amb la Universitat Autònoma de Barcelona i la Generalitat de Catalunya com a patrons, han participat en aquesta publicació ha estat format per: en David M.Alba
col·laborador de l’ICP, en Sergio Almécija investigador pre-doctoral de l’ICP, n’Isaac Casanovas, investigador post-doctoral de l’ICP, na Meike Köhler, investigadora i cap de grup de recerca de l’ICP, na Soledad De Esteban, investigadora post-doctoral de l’ICP, en Josep M. Robles, col·laborador de l’ICP, en Jordi Galindo, conservador de l’ICP i en Josep Fortuny, investigador pre-doctoral de l’ICP.
El nou homínid ha estat batejat amb el nom científic d’Anoiapithecus brevirostris, fent esment a la comarca on es troba el municipi dels Hostalets (l’Anoia) i al fet de que el nou primat té una morfologia facial molt moderna, caracteritzada per un prognatisme facial molt reduït, és a
dir, per un tipus de cara força plana. De manera col·loquial l'hem batejat com Lluc (al ser un individu mascle). Aquest nom prové del fet que Lluc en llatí significa “el que il·lumina”, i certament, la informació que aquest nou fòssil ens proporciona és tant important que ens permet resoldre algunes incògnites clau sobre l'origen de la família Hominidae que l'anterior troballa de Pierolapithecus havia deixat obertes. Al mateix temps, en una època de crisi, en la qual estem immersos, bona falta fa que algú ens il·lumini el camí a seguir, i la troballa del Lluc és, tal vegada, un bon auguri.
El nou gènere i espècie, Anoiapithecus brevirostris, s’ha descrit a partir d'un crani parcial que conserva la major part de la cara i la mandíbula associada. Aquest crani es va recuperar durant les obres de control paleontològic que habitualment es duen a terme a l'ACM, a causa de la
riquesa fossilífera de la zona dels Hostalets de Pierola. El procés de preparació va ser llarg i complicat degut a la fragilitat de les restes, però una vegada els materials varen ser analitzables, la sorpresa va ser molt gran. L'exemplar (IPS43000) combinava un conjunt de característiques que fins ara no s'havien trobat mai en el registre fòssil.
D’una banda, Anoiapithecus presenta una morfologia facial molt moderna, amb un prognatisme del musell tant reduït, que dins de la família Hominidae només la podem trobar al genere Homo, ja que la resta de grans simis són notablement més prognàtics. Aquest extraordinari fet no
indica que Anoiapithecus tingui cap relació amb Homo, sinó que podria tractar-se d’un cas de convergència. Segurament, el significat evolutiu d'aquesta troballa és un altre, però no menys interessant.
La segona sorpresa que ens tenia preparada en Lluc era que permetia resoldre dues qüestions clau de l'origen de la nostra família: de quin grup deriva i quina és l'àrea geogràfica d'origen de la família Hominidae. Fins ara, només teníem la sospita de que un grup de hominoides primitius
anomenats keniapitecins (coneguts al Miocè Mitjà d'Àfrica i Euràsia) podrien ser el grup ancestral del qual derivarien els homínids. Aquesta hipòtesi no havia pogut ser verificada mai, ja que no es disposava del material paleontològic adequat per poder-ho fer.
L'estudi morfològic detallat de les restes cranials d’en Lluc va mostrar que, conjuntament a les característiques anatòmiques modernes que caracteritzen els membres de la família Hominidae (entre d’altres, obertura nasal ampla a la base, arrel del zigomàtic alta, paladar profund) i que permeten considerar-lo com un membre d'aquesta família, presenta un conjunt de caràcters primitius, com són l'esmalt dental gruixut, dents amb cúspides globuloses, mandíbula molt robusta i una premaxil·la molt procumbent, que són caràcters primitius que caracteritzen un grup d'hominoides primitius del Miocè Mitjà d'Africa anomenats afropitècids.
Però allò que és més interessant és que juntament a aquesta mescla de característiques d’Hominidae i primitives d'afropitècid, en mostra unes altres com són una posició molt anterior del zigomàtic, un torus mandibular molt fort, i especialment un sinus maxil·lar molt reduït, que són caràcters evolucionats que només comparteix amb els únics keniapithecins que varen arribar mai a sortir del continent africà i colonitzar l'àrea Mediterrània fa ara uns 15 milions d'anys, els gèneres Kenyapithecus i Griphopithecus. Així doncs, tot i que en el passat, els keniapitecins ja s’havien proposat com el probable grup germà (el grup més proper) dels homínids, el fet que el material disponible estigués tan fragmentat havia impedit testar aquesta hipòtesi. Ara, tenim arguments per donar-li suport.
I aquesta és la clau de volta de tot plegat: aquesta descoberta permet identificar dos possibles candidats com a formes ancestrals de la nostra família (Kenyapithecus i Griphopithecus), i considerant que aquests dos gèneres no són encara membres de la família Hominidae, en no mostrar els caràcters diagnòstics bàsics de la mateixa, és ben obvi, que l'origen de la nostra família és un fenomen que va tenir lloc a l'àrea Mediterrània durant l'interval de temps existent entre la seva arribada des d'Àfrica, fa uns 15 Ma, i els 13 Ma, quan comencem a trobar als Hostalets els primers membres de la nostra família. Així doncs, el grup d’en Salvador Moyà i els
seus col·laboradors consideren que els homínids podrien haver originalment radiat a Euràsia a partir d’avantpassats kenyapitecins d'origen africà. Els diferents tàxons representats a l'ACM, els driopitecins serien testimoni d'aquesta primera radiació dels grans antropomorfs, com mostra la combinació d'un patró facial modern amb característiques primitives com l'esmalt gruixut. Més tard, els avantpassats del grans antropomorfs africans i éssers humans s'haurien dispersat de nou cap a l'Àfrica. Malgrat això, els autors no exclouen completament la possibilitat que els pongins (orangutans i les formes relacionades) i hominins (els éssers humans i els antropomorfs africans) evolucionessin per separat a Euràsia i Àfrica, respectivament, de avantpassats kenyapitecins diferents.
El projecte als Hostalets de Pierola continua, i de ben segur, que en el futur es trobaran restes fòssils (a l’ACM o a d’altres indrets del món) que proporcionaran nova informació clau, que permeti testar aquesta darrera hipòtesi.
Més informació a: Institut Català de Paleontologia
En Pau: una troballa clau en l'evolució
A finals del 2002 a l'àrea del Torrent de Can Vila, dins del nostre terme municipal, es va produir una troballa excepcional. Els paleontòlegs que feien el seguiment de les obres d'ampliació de l'abocador de Can Mata, varen localitzar un fragment de crani amb aspecte de primat. Ràpidament, un equip d'investigadors de l'Institut de Paleontologia M.Crusafont va confirmar la seva excepcionalitat: el crani d'un antropomorf del Miocè mig, de 13 milions d'anys, la resta més antiga descoberta fins el moment.
Durant la posterior excavació que es va dur a terme durant el 2003 i 2004 es varen recuperar més de 80 restes de l'esquelet del mateix individu al qual pertanyia el fragment de crani. L'estudi del material ha permès donar nom a un nou gènere d'antropomorf Pierolapithecus catalaunicus, un avantpassat comú dels grans antropomorfes i dels humans. El Pierolapithecus catalaunicus va ser batejat amb el nom de PAU ja que en el moment del seu descobriment era d'actualitat la guerra d'Iraq.
Qui era en Pau?
Era un mascle, pesava uns 35 kg i mesurava entre 1 i 1,20 m. Per la forma de les seves dents sembla que menjava fruita, insectes, vegetals i fins i tot algun petit vertebrat. El seu crani és similar al dels grans simis antropomorfes. La seva cara és relativament curta i l'estructura de la part superior del nas està al mateix pla que els ulls, fet que li permetia tenir millor visió per calcular distàncies. Era un excel·lent escalador com ho acrediten els seus flexibles canells rotatoris i la rigidesa de la part inferior de la columna vertebral, que permet una major flexibilitat i extensió d'aquesta zona del cos.
Vivia en una zona de clima subtropical molt rica i farcida de vida animal i vegetal. Probablement convivia amb elefants, rinoceronts, rèptils i tortugues. Catalunya, fa 13 milions d'anys era un paradís. En aquell moment els Pirineus estaven creixent entre terratrèmols i no s'havia format encara el Mediterrani. El Mar Tethys banyava la costa en el seu lloc. A la vora d'aquest mar creixia una selva càlida i humida semblant a l'actual Borneo. No és possible saber com va morir en Pau, però el paleontòleg Moyà-Solà va reconèixer que hi havia senyals de mossegades en els seus ossos. La hipòtesis és que en Pau va baixar o va caure d'un arbre i llavors va ser caçat per un depredador.
Més informació a: Institut Català de Paleontologia
Ajuntament dels Hostalets de Pierola, Pl. Cal Figueres 1, 08781. Telf. 937 712 112 i 937 712 087. Fax. 937 712 398. Contactar