Història
La història dels Hostalets de Pierola la podem dividir en 4 grans etapes. Aquestes són: Pierola (945-1698), formació i creixement del nucli dels Hostalets (1595-1868), de la crisi de la Fil·loxera a la guerra civil (1870-1976) i la història que està per fer (s. XIX).
1. Pierola
La primera referència que es té de Pierola és una menció de l’any 945. En aquella època per referir-s’hi es feia servir el topònim Apierola. Aquesta paraula d’origen llatí designa un indret on eren abundants els eixams d’abelles.
No és fins al 998 que la documentació esmenta l’existència d’un Castell dins el terme de Pierola. Aquest castell, era una més de les moltes construccions defensives aixecades en aquesta època en aquest sector de la frontera amb els territoris controlats pels sarraïns. A partir de referències posteriors s’ha pogut situar el castell de Pierola en el petit turó que s’alça al costat mateix de l’actual masoveria de can Palomes, al peu de l’imponent barranc conegut com a torrent del duc. En l’esmentat indret es poden trobar nombroses restes de materials d’aquesta antiga edificació i la part baixa d’un dels murs.
D’aquesta mateixa època data l’església de Pierola. Sabem que ja existia 1060 i malgrat el seu avançat estat de ruïna actual es pot deduir de les restes que encara es conserven que va ser edificada seguint l’estil romànic. Destaca el seu campanar de planta quadrada.
El castell de Pierola va pertànyer als comtes de Barcelona fins que al 1063 Ramon Berenguer I el cedí al vescomte Udalard a canvi del castell de Piera. Pierola quedà sota el domini vescomtal, fins que l’any 1286 el rei Alfons II concedí a Asbert de Mediona, un dels seus homes de confiança, el títol de baró de Pierola.
La baronia de Pierola passà per diverses famílies nobiliàries catalanes fins que el 1698 fou comprada pel gran comerciant barceloní Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718), primer marquès de Vilallonga i famós erudit. Dalmases va tenir una molt rellevant actuació diplomàtica durant la Guerra de Successió, davant del govern britànic, cencant-ne el suport a favor de la causa dels catalans.
2. Formació i creixement del nucli dels Hostalets
La primera menció del barri dels Hostalets dins el terme de Pierola correspon a l'any 1595. En un document es parla d’un tal Valls de l’hostal. Durant les primeres dècades del segle XVII hi ha ja diverses referències al llogaret. Segons la documentació, l’hostal que pren una major rellevància és el d’en Solé que posteriorment passà de denominar-se d’en Càlix, a conseqüència del casament d’una filla de l’hostaler amb un nouvingut d’origen gascó que portava aquest cognom. Aquest hostal es trobava situat al peu de la cruïlla de dos camins força transitats en aquella època: el de Vilafranca a Montserrat (camí dels Romeus) i el d’Igualada a Barcelona (anomenat camí de l’Estela o també drecera del Coll del Bosc). Aquest indret correspon actualment a l’encreuament dels carrers Major i Església (indret encara conegut popularment com “la plaça”). Dels altres “hostalets” que van servir per donar nom aquest nou nucli poblacional dins el terme de Pierola poca cosa se’n sap. Segons la tradició popular, l’actual i imponent casal de cal Jep hauria estat una d’aquelles cases d’hostes siscentistes.
El nucli dels Hostalets va experimentar un molt important creixement demogràfic i urbanístic durant la segona meitat del segle XVIII i finals del segle XIX. L’expansió va anar lligada a la plantació de vinyes per part dels fills segons d’algunes de les grans masies properes (can Valls, can Cucurella, can Santjoan) en terres que rebien a parceria sota contracte de rabassa morta. Ells van construir bona part de les cases del nucli antic dels Hostalets.
Va ser a mesura que el nou nucli anava agafant entitat que es va decidir construir-hi una església l’any 1852. El 1868 s’hi va traslladar la parroquialitat des de l’antiga església de Pierola la qual, malgrat haver estat reconstruïda a mitjan segle XVIII, en aquells moments es trobava de nou en un estat molt precari, conseqüència de la seva sempre problemàtica ubicació dalt d’un turó argilós sotmès al desgast implacable dels torrents que el circumden.
3. De la crisi de la fil·loxera a la Guerra Civil
Les vinyes que havien estat les autèntiques propulsores del creixement del nucli dels Hostalets van ser devastades per la fil·loxera. Va caldre replantar-les de nou. L’esforç que es va haver de fer va ser titànic. La magnitud de la crisi es percep quan s’observa la davallada demogràfica que va patir el municipi durant els anys que la plaga va anar exterminant els ceps. El creixement ininterromput del nombre d’habitants fins al 1887 (que s’arriba als 997 habitants), es va aturar sobtadament. Deu anys després s’havien perdut més de 100 habitants (888 en compta el padró de 1897). Aquell màxim poblacional de 1887 no es va sobrepassar fins el 1920 (1111 habitants consten en el padró d’aquell any).
Durant l’ etapa de recuperació i redreçament dels primers anys del segle, els Hostalets coneix l’expansió de fenòmens nous com el de l’estiueig. La millora en les comunicacions que va significar l’obertura del ferrocarril d’Igualada a Martorell el 1893 i l’explanació de la carretera de l’estació el 1904 van fer possible l’arribada al poble de famílies de la capital atretes per un clima benigne, la bondat de les aigües de les nombroses fonts de la contornada i una caça força abundant.
Es també en aquesta època que es dona una incipient industrialització a partir de la instal·lació d’una fàbrica tèxtil i un taller de gènere de punt.
Finalment durant aquests primers anys del segle XX pren molta força el fenomen de l’associacionisme amb la constitució d’organitzacions de tipus recreatiu (com la Unió Hostaletenca o el Foment Recreatiu), cooperatiu (com la Cooperativa Agrícola i el Sindicat Catòlic Agrícola) i de socors mutus (com les Germandats de Sant Sebastià i Sant Isidre).
Les tensions socials i polítiques portaran a una divisió del poble en dos sectors antagònics confrontats que adquirirà uns tons dramàtics durant els anys de la República, Guerra Civil i primer franquisme.
4. La història que està per fer
Afortunadament els Hostalets de Pierola compta amb uns rics repertoris documentals que permeten als veïns, investigadors, curiosos i genealogistes obtenir tota mena de dades sobre la història del municipi. Per aquells interessats en aprofundir en el coneixement de la història hostaletenca són de consulta obligada:
- Arxiu Municipal dels Hostalets de Pierola. Conserva documentació molt rica i abundant per a la reconstrucció de la història del municipi durant el segle XX. Destaca la col·lecció de llibres d’actes del plenari municipal, el repertori de padrons d’habitants, els registres fiscals. Es conserva també un petit fons de la Germandat de Sant Sebastià que va funcionar des de 1884 fins als anys setanta del segle XX. Destaca una notable col·lecció de fotografies que donen testimoni gràfic dels grans esdeveniments de la història local del darrer segle.
Es obert al públic en horari de 9 a 12 h, de dilluns a divendres. Tel. 93 771 21 12. ext. 205.
- Arxiu Parroquial de Pierola i Hostalets. El gruix de la documentació històrica de la parròquia de Sant Pere de Pierola i Hostalets es conserva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Es tracta d’un fons riquíssim que cobreix des del segle XIV al XX. Les sèries de registres sagramentals són complertes des de finals del segle XVI fins a l’actualitat. Destaca el repertori de llibres d’escriptures procedents de la notaria parroquial de Pierola (segles XIV al XIX). La consulta és molt fàcil gràcies als detallats i molt precisos índexs que va confeccionar Mn. Josep Mas i Domènech, rector de la parròquia del 1894 al 1897 i després nomenat arxiver de la Catedral de Barcelona. Va ser nomenat fill adoptiu dels Hostalets el 1919.
L’Arxiu Diocesà de Barcelona és obert de dilluns a divendres de 9:00 a 13:00 h. Es troba al Palau Episcopal de Barcelona: C/ del Bisbe, 5, 08002 Barcelona. Tel. 93 270 10 17.
Ajuntament dels Hostalets de Pierola, Pl. Cal Figueres 1, 08781. Telf. 937 712 112 i 937 712 087. Fax. 937 712 398. Contactar